dimarts, 12 de febrer de 2013

FotoTest

Miquel Ruiz



-POTS presentar-te?

Miquel Ruiz Aviles; Andalús de naixement, català d’adopció i per convicció i empordanès per amor a la terra, actualment exiliat al Gironès per amor a la meva dona.

-QUAN vas decidir que aquesta seria la teva feina?

Mai, va ser una introducció gradual en la meva vida, el virus del Fotoperiodisme es va introduir en mi poc a poc fins a portar-me a la fotografia de denuncia social i solidària.
Per si et serveix això, és d’una entrevista a "Que Sabes de"
"Volem que la fotografia serveixi per alguna cosa més que per omplir buits en un diari"
Miquel Ruiz és fundador de l'ONG Fotògrafs per la Pau. El podríem definir com un d'aquests fotoperiodistes inquiets, la màxima és mostrar la realitat que els mitjans obliden, una cosa que hauria de ser d'ofici en aquesta professió. Després una primera trobada a la ja remota edició de Visa pour l'Image 2006, a Perpinyà, QUESABESDE.COM s'ha retrobat amb aquest fotògraf català a Barcelona.

-COM et vas convertir en fotògraf?

Això de fer-me fotògraf devia ser pels gens. Un dia et topes amb una càmera fotogràfica, al dia següent comences a fer fotos, i al cap d'uns anys t'adones que això és el que realment vols fer.
En fotoperiodista, en canvi, no et converteixes mai, sinó que et vas fent a poc a poc. Crec que el que sóc és un aprenent de fotoperiodisme. El que sí és cert és que vaig començar en aquest món fa més de 25 anys i hi continuo cada dia aprenent coses de mi mateix, dels altres i de tot el món.
Per Ivan Sánchez.

-QUE esperes de les teves fotografies?

En la època professional esperava que fossin alguna cosa més que omplir un simple rectangle entre dos anuncis a les pagines del diari, las meves fotos han servit i continuaran servin en un altre vesant per denunciar un món injust i intentar posar el meu petit gra de sorra per construir un mon millor.
Les fotografies actuals vull que serveixin per posar una mica de color a les profunditats del abisme del meu ICTUS i que serveixen de esperança i de motor  per  donar sentit a la meva vida  a través de la fotografia i al mateix temps ser un  motor de la meva recuperació i un camí a seguir per persones que es trobin a les mateixes situacions.

-TENS actualment algun projecte pendent de desenvolupar?

Tinc varis projectes en marxa, sempre i en cada moment de la meva vida, tot depèn en la actualitat del grau de salut del que gaudeixo en cada moment.
Els més propers son la inauguració de la exposició  ICTUSTRANSFORMACIÓ, la fotografia com a teràpia de recuperació fisioneurològica de l’ictus (març 2013).
Al maig una col·lectiva de diverses disciplines de les arts.
A més llarg termini, cooperar en la creació d’una Fundació que preservi la memòria a la Cooperació que va realitzar Catalunya durant la Guerra de Bòsnia.
Estic treballant en un projecte fotogràfic per el proper any sota el títol de "Cadàvers Urbans"
Estic/estem treballant en la traducció i publicació a Catalunya d’un llibre sobre la memòria col·lectiva dels Nens de la Guerra de Bòsnia.
En fi vaig fent etapes a la espera de fer el Tourmalet i superar-lo.

-QUINA imatge t'ha impactat recentment?

Diàriament són moltes les imatges que m’impacten però en concret totes i cada una d’aquelles que m’ensenyen la trista realitat de la Guerra, i en aquests moments la més sagnant es la de Síria, on una vegada més la desídia d’Europa i del món s’hi ha girat d’esquenes negant-se a mirar i no voler solucionar, una vegada més, allò que no els és útil. 20 anys després del genocidi de Sarajevo ens arriba el genocidi de Aleppo (Síria) i el món mirant cap a un altre lloc i aquesta covardia també ens afecta a nosaltres que permetem que els nostres governs siguin uns genocides, perquè tant genocida és el que mata com el que ho permet i nosaltres tots i cada un de nosaltres votem, hem votat un govern genocida, que s’hi gira d’esquenes, i juntament amb ells nosaltres. Quanta sang més i quanta barbàrie més esperarem que es vessi per dir prou!!!!

-QUINS fotògrafs i quins treballs admires?

Segurament és impossible de tenir la meva edat i no admirar a Cartier-Bresson, Capa, Gerda Taro, Chim (David Seymour), Eugène Smith, Josef Koudelka, James Natchwey, Sebastião Salgado, Alberto Korda, i axis fins l’infinit i en primer lloc el fotoperiodisme i a continuació la FOTOGRAFIA en majúscules.
Tots i cada un de ells han deixat petjada a la meva mirada.

-QUIN consell pràctic ens dones abans de disparar una fotografia?

Mirar, pensar, haver mirat i haver pensat. Fer una fotografia requereix uns instants, haver-la pensat, haver-la imaginat. Requereix hores de preparació, de visualització, per després ser capaços de transmetre TOT AIXÒ en uns sols segons per ser capaços d’aconseguir la imatge, ser capaços de fer la foto, de ventar el retrat, no importa si és fotoperiodisme o natura, quasi mai tindràs  una segona oportunitat, una foto és un moment, un segon, és la fracció d’un clic que et permet retenir un fragment de la vida irrepetible.

-CAP on creus que haurà evolucionat la fotografia l'any 2032?

Tecnològicament no en tinc ni idea però la fotografia com a document no desapareixerà mai sigui en el format que sigui, la fotografia era, és i serà un art.
Fragment del pròleg del catàleg de la meva exposició ICTUSTRANSFORMACIÓ a càrrec d’en Quim Curbet,
«La fotografia podria ser la subtil llum que modestament ens ajudés a canviar les coses.»
(W. Eugène Smith)

"La fotografia és una eina imprescindible del nostre temps. El món, en general, no ho sap o no n’és conscient, però la vida tal com l’entenem no seria el que és sense la presència constant de la fotografia. I no dic de la «imatge», dic conscientment de la «fotografia».
El resultat del treball del fotògraf no és simplement una imatge, manipulable i manipulada, la fotografia en els seus més de 150 anys d’existència ha transcendit les estretes fronteres de la tècnica, i a vegades fins i tot de l’art, per inundar totes les esferes del coneixement humà.
Avui en dia, i a causa de tot el que he dit abans, podem dir que un fotògraf no neix del no-res, tots portem a dins un bagatge cultural farcit de fotografies, de mirades, d’instants irrepetibles. Quan premem el botó de la càmera per primera vegada, en realitat estem aportant alguna cosa al relat social i si, a més, continuem conscientment per la senda de la fotografia, acabem consolidant un discurs personal que, com un fil, s’entortolliga en la corda que va teixint pacientment la humanitat."

-VOLS mostrar-nos i comentar una fotografia teva?

Prefereixo que sigui un altre Fotoperiodista el que valori una fotografia meva en aquest cas de la revista tècnica fotogràfica "Que sabes De"
http://www.quesabesde.com/noticias/miquel-ruiz-con-texto-fotografico,1_8674

Miquel Ruiz: "És la imatge que justifica tota una tarda fotografiant"

Proclius a cometre els mateixos errors al llarg de la història, l'instant que va capturar Miquel Ruiz a Srebrenica aporta un raig d'esperança perquè atrocitats com el genocidi de la guerra de Bòsnia no es repeteixin. Molt compromès amb la cultura de la pau, aquest fotoperiodista establert a Girona va fundar fa gairebé vint anys l'ONG Fotògrafs per la Pau, i ens confessa que si la malaltia que va patir fa gairebé dos anys l'hi permetés, ara estaria treballant a Síria.

Les nostres fotos son les nostres empremtes. Són la millor manera de dir al món que vàrem estar aquí.
Joe McNally.

Per a més informació:  http://fotografiamiquelruiz.blogspot.com/