En primer lloc perquè són activitats, procediments, expressions
artístiques que comparteixen un relat històric comú, tant una com
l’altra se serveixen de la metàfora i requereixen un alt grau d’atenció
pels detalls, i perquè han sofert unes transformacions i mutacions
semblants al llarg de la seva història.
I en segon lloc, i no menys important per mi, a l’hora de decidir el
tema d’aquesta xerrada, és que són les dues activitats que he practicat
més assíduament durant tota la meva vida. Dues activitats paral·leles,
com els dos pols de la corrent elèctrica que es desplacen pel mateix
cable, però que han d’anar convenientment separats perquè no provoquin
cap curtcircuit perillós.
La fotografia va néixer en el primer terç del segle dinou, entre vapors
d’àcids i sals de plata. Durant anys aquella tècnica primigènia va
evolucionar molt lentament, produint unes imatges de gent garratibada
per les llargues exposicions o paisatges que semblaven habitats només
per fantasmes.
Quan ja feia més de 50 anys que Joseph Nicéphore Niépce havia pres la
que sempre s’ha considerat com la primera imatge fotogràfica, el Daily Graphic de
Nova York publicava la primera fotografia. Des del 1880 fins ara tots
els diaris del món han anat omplint cada vegada més d’imatges les seves
pàgines. Els nous sistemes de reproducció i d’impressió van permetre
gradualment anar incorporant aquesta mirada, la del fotògraf, entre els
feixucs pans de lletres de plom que produïen incansablement les
linotípies.
Entre la Primera Guerra Mundial i la del
Vietnam la fotografia esdevingué un document social imprescindible,
però després fou incapaç de competir, com a tal, contra la immediatesa
de la televisió.
La fotografia expressa una realitat
subjectiva, que hem acabat acceptant com a objectiva perquè ha sabut
desenvolupar un llenguatge propi, 1transcendint el que la tècnica pretén
igualar. Tal com deia Roland Barthes, en fotografia una pipa sempre és
una pipa.
La fotografia congela en el temps i en
l’espai moments precisos que expliquen per ells mateixos realitats que
l’escriptura moltes vegades és incapaç d’interpretar i que es dilueixen
fàcilment en la, tot sovint, tova expressivitat del vídeo i del cinema.
Ara, ja plantada en plena era digital,
la fotografia va fent el que pot per aguantar la pressió de les noves
tecnologies que han imposat una mentalitat de baix cost en el món dels
negocis i de la cultura, que amenaça sobretot al fotoperiodisme. Però la
fotografia, es vulgui com si no, ja ha quedat definitivament enganxada
en l’inconscient col·lectiu. Les imatges deturades, es defensen encara
amb ungles i dents en un racó del ring, contra les envestides dels
gegants multimèdia.
La poesia pot aportar evidentment un
currículum molt més llarg, perquè va néixer fa mil·lennis. En els seus
inicis servia bàsicament com a eina mnemotècnica per a recordar llargues
històries, molt abans que sorgís l’escriptura. La poesia va anar
canviant lentament de paradigma fins a arribar tal com la coneixem ara.
Els antics grecs, que gràcies a la
poesia podien recitar de memòria els 12.109 hexàmetres de l’Odissea,
entraven en el regne de la mort caminant cap enrere, perquè d’aquesta
manera podien tenir el passat sempre davant dels seus ulls.
La poesia i la fotografia comparteixen
bàsicament aquest esperit inicial dels grecs, però ja fa temps que ha
canviat el paradigma: de voler explicar el món han passat a formar-ne
part.
Actualment no podem comprendre el
discurs històric sense la fotografia, que el complementa, però que fins i
tot l’arriba a construir, perquè ha arribat a desenvolupar un
llenguatge propi. Milan Kundera, en el seva novel·la La immortalitat, afirma que “la memòria no filma, la memòria fotografia”.
Potser per aquesta raó a mi em sembla
que tinc memòria fotogràfica, vull dir que únicament acabo recordant el
que he fotografiat. Un any, de molt jove, per vacances, vaig agafar una
Instamàtic que corria per casa i les dotze fotos, que es podien captar
amb aquells rodets compactes, em van sortir suficientment bé com per
superar amb escreix els estàndards de qualitat necessaris per ser
incloses en l’àlbum de fotos familiar. Després d’aquell èxit inicial
pràcticament no vaig deixar ja mai més de fer fotografies ni d’acumular
imatges en la meva memòria.
(Seria curiós analitzar quin capriciós
camí ha seguit la meva vida de la Instamàtic a Instagram, però això
deixem-ho per un altre dia.) Tanquem parèntesi.
El fet és que la primera càmera que vaig tenir fou un regal del meu pare.
Era una Minolta SRL de pas universal
comprada a la botiga del senyor Torres al carrer d’Abeuradors de Girona,
un aparell que s’anunciava amb aquest lema: “Cuando usted es la cámara y
la cámara es usted”.
Obrim un nou parèntesi i no n’obriré cap
més: (aquest lema va servir ni més ni menys que de punt de partida del
famós llibre de Susan Sontag que portava per títol Sobre la Fotografia i que us recomano.) I torno a tancar parèntesi.
Feliç amb aquella Minolta i carregat amb
el primer rodet de Kodak Pancromàtic, vaig anar a estrenar la meva
vocació documentalista.
Era un dissabte de primavera i la Rambla de Girona encara es deia “del Generalísimo”.
Aquell dia precisament una comissió
ciutadana que demanava la catalanització oficial del nom de la ciutat,
havia organitzat una ballada de sardanes per demanar signatures de
recolzament. El fet és que tot m’atreia i fins i tot vaig apuntar
l’objectiu a un parell de policies municipals, vestits amb salacot blanc
i botes altes com sortits d’un conte d’en Tintin, que vetllaven per la
salvaguarda de l’ordre públic.
Immediatament un dels agents, en
representació d’un dels esglaons més baixos de l’escalafó repressiu del
règim franquista, em va cridar l’alto:
«Eh tu, ven aquí!». I jo, dòcilment m’hi
vaig acostar. «Dame el carrete», m’ordenà l’agent. El policia va
estirar tota la pel·lícula, que quedà automàticament inutilitzada i em
deixà anar una sentència inoblidable: «Esto para que aprendas a hacer
fotos».
Aquesta va ser l’única lliçó sobre
fotografia que vaig poder rebre de mans d’un expert i la resta del que
après sobre el tema, si us he de dir la veritat, ha estat per pura
intuïció autodidacta.
Així fou fins que un dia, l’any 2009 ja
en aquest segle, en un viatge a París, vaig poder rebre una altra lliçó
magistral, també d’un gran expert.
Baixava per la Rue Saint Honoré i, en
trencar cap els Camps Elisis, alguna cosa em va cridar l’atenció davant
mateix de la porta de l’Hotel Crillon, a l’altre costat del carrer.
Quan estava a punt de prémer el
disparador s’acosta veloç un gendarme, per dir-me tot esverat que allà
no es podien fer fotografies. No m’havia adonat que estava just a la
porta de l’ambaixada dels Estats Units i, també en aquest cas
obedientment, vaig guardar la càmera.
Aleshores, alguna neurona rebel va
començar a moure’s pel meu cervell fotogràfic. Com era possible? Quin
lligam hi podia haver entre aquests dos fets crucials en la meva vida?
Què em volien dir en realitat aquells agents de l’autoritat, amb una
distància temporal de més de 30 anys? I la resposta va sorgir
d’immediat, les lliçons que em donaven eren les següents: primera,
intenta ser discret i fes les fotos sense ser vist i, segona, amb la
fotografia sempre s’hi capta una realitat més enllà del que veuen els
teus ulls. I per tant ves en compte perquè et pot explotar a les mans o a
dins del cap, que és molt pitjor, sobretot si tens memòria fotogràfica…
La fotografia és una mirada congelada a una centèsima de segon.
És la mirada del que mira i del que és
contemplat, la fotografia és un arma de doble fil, talla pels dos
costats. Diuen que és un art menor, perquè en una fotografia no s’hi pot
condensar la riquesa discursiva dels grans artistes plàstics que, amb
el lent pòsit de capes superposades, van obtenint el subtil somriure del
retrat.
També podríem dir alguna cosa semblant
de la poesia, que, tot i no ser un art menor ja fa temps que ha davallat
cap a les cotes més baixes de les arts literàries. Per comprovar-ho
només cal que aneu un dia a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia, la
llibreria amb més superfície de venda de Barcelona, i probablement de
Catalunya, per veure quin espai tan migrat dedica a la poesia.
La poesia passa per moments baixos. Hi
ha qui la considera prescindible, probablement la més prescindible de
les arts decoratives. La poesia pateix del mateix mal que la literatura,
que a la vegada s’ha infectat del mal de la societat que ens ha tocat
viure, una societat global que no ha sabut gestionar bé el progrés, en
un món que creix desmesuradament.
La poesia neix i transita, serpenteja, per la vall on conflueixen la paraula i la música, l’emoció i la raó.
La poeta empordanesa Rosa Font diu que poesia és anar teixint vida amb paraules.
La poesia canta, commou i ordena, funda
veritats i recobreix de vida el fons arenós de la consciència
col·lectiva. Històricament parlant, sense la poesia la literatura
quedaria descavalcada de la seva muntura i la filosofia caminaria de
genolls, sense la poesia el món tal com el coneixem seria únicament una
pastura d’animals semicivilitzats.
Però tornem al que deia, la fotografia
és una veritat que ens somriu, una trista i dolorosa veritat moltes
vegades, però sempre val més aquesta pobre veritat que una pobre
mentida. Tot això els fotògrafs ho saben perfectament. Saben que en
l’interior de la seva bossa hi ha alguna cosa més que càmeres i
objectius, trespeus i flaixos, ells saben que en algun racó també hi ha
el germen de molts instants d’eternitat.
La poesia, és una veritat que canta.
Ressona en el nostre cervell fins molt després de ser dita i, fins i
tot, després d’haver callat per sempre la veu del poeta. Però també s’ha
de dir que és una veritat fràgil, són simples mots que un fi regueró de
tinta enfila un darrere l’altre i que, si no fos per la voluntat de
mantenir-los units, volarien novament com ocells d’aiguamoll.
La poesia necessita escalfor i llum,
neix de les emocions i de les commocions, nia entre l’art i la música,
entre la raó que enraona i la raó que somia.
Diuen que tot allò que viu bruteja i la fotografia, que és testimoni de la vida,
també ho és d’aquesta brutícia
intrínseca de la realitat. Més enllà de l’ofici – que el té–, el
fotògraf sap que la seva professió és també una funció, alguna cosa que
s’ha de fer i que ell fa. El fotògraf és testimoni del seu temps i de la
realitat que l’envolta, i –tal com afirmava Cartier-Bresson–
fotografiar és una actitud, una manera de ser, una manera de viure.
Tal com ja he dit i vosaltres ja sabeu,
la fotografia fou un invent afortunat del segle XIX que es basava
fonamentalment en reaccions químiques. Fins aleshores la humanitat havia
intentat representar la realitat per molts mitjans, però cap va obtenir
la credibilitat instantània de la fotografia. Les imatges en blanc i
negre que vam conèixer fins a la meitat del segle passat s’obtenien a
partir de sals de plata que, malgrat tot, donaven a les còpies una
pàtina d’irrealitat, com la llum que es reflecteix sobre les onades del
mar en nits de lluna plena.
Actualment l’art modern es dilueix entre
el massa i el massa poc, entre el transgressisme més absurd i projectes
irrealitzables que només s’acaben plasmant en catàlegs en quadricromia i
paper estucat, que cada vegada semblen més de ciència-ficció. La pipa
ha deixat de ser una pipa per a convertir-se en un urinari.
La fotografia, la bona fotografia, quan
és pensada, treballada i ben presentada, pot arribar a ocupar un lloc
central, estratègic, que els artistes d’avantguarda han abandonat
irresponsablement amb la tàctica absurda de la terra cremada.
A través de la bellesa es pot definir
l’art, però no l’explica mai del tot. De fet, hi ha prou bellesa en la
natura com per a no necessitar de l’art per a realçar-la. Una obra d’art
no és el bell producte d’una activitat, ni tot allò que és bell és
art, fa falta alguna cosa més. L’art
s’interroga en la bellesa i ens respon amb una obra on ens podem sentir
emmirallats. L’art, més enllà de la bellesa, que ja se li suposa, és la
recerca d’una veritat. La humanitat necessita de l’art per a
exterioritzar el que és. Deia el filòsof francès Alain que «Totes les
arts són com miralls on l’home hi veu coses d’ell mateix que
desconeixia».
Els artistes, i per tant els poetes i
els fotògrafs, no són descobridors, ni inventors, són creadors. El
producte de la seva feina és irrepetible i insubstituïble. Més enllà de
ser una simple producció o una habilitat, l’art és la instauració d’una
veritat, aquesta és l’essència del poema, de l’escultura o de la
pintura, de la composició musical, teatral o de la fotografia. L’art
sorgeix en un punt de la consciència humana on l’ètica es troba amb
l’estètica i la bellesa es troba amb la felicitat.
Ciceró va deixat dit –i el senyor de
Montaigne ho va fer gravar en una biga del seu castell– que: « No només
hem de buscar la saviesa, sinó que també hem de saber gaudir-la ». L’art
és part necessària de les nostres vides i de fet som producte de l’art
ja abans de néixer. L’art és l’esperit de la humanitat i la nostra ànima
immortal és art en un 90%.
La nostra història va començar fa
milions d’anys, quan l’homo erectus va alçar-se per a pintar a les
coves, des d’aleshores la vida en aquest planeta ha anat lligada
indefectiblement amb l’art. La prova evident de l’essencial que és l’art
per a la humanitat és que sense aquest no només seria menys cultivada,
menys bella i fins i tot menys feliç, la humanitat seria menys humana.
La fotografia és la mirada condensada en
dues dimensions, una altra visió de l’univers incrustada ja per sempre
en la nostra vida. Se’ns fa difícil pensar en un món sense fotografies,
som la humanitat i les imatges que la representen, i també som la
humanitat i els seus poemes, composicions literàries que ens superen i
ens commouen.
El poeta Josep Vicenç Foix deia en el seu poema de Nadal de 1948:
En embolcalls que em fan la passa curta
porto una Leica i pàl·lids pensaments. Cançons d’hivern en fontanes de
murtra d’un monestir i un castell transparents.
Cada dia processem milers d’imatges i de
paraules, que veiem en els indrets més impensats i que s’acumulen sense
aturador en el nostre cervell, afegint una capa de realitat allà on
només hi havia representacions aquoses.
Però les fotografies i els poemes ens
parlen, ens inquireixen, més enllà de la seva pròpia realitat. La
fotografia, com a llenguatge, és una manera molt particular de percebre
la vida i només alguns elegits, malgrat la banalització de la tecnologia
–i la tecnificació de la banalització–, són capaços encara d’explicar
històries, de relatar esdeveniments i de trasbalsar-nos a través de
l’objectiu de la seva càmera, o del poema, o de les dues coses sense que
saltin els ploms.
La fotografia i la poesia són com una
mena de fe de vida i tot el que ens rodeja acaba existint perquè és
susceptible de ser fotografia i de ser poema. Inclús allò que no és
matèria, acaba prenent forma en mans dels uns i dels altres. La
fotografia i la poesia són eines imprescindible del coneixement.
Un escriptor-fotògraf com era Emile Zola
afirmava que no es podia dir que es coneixia una cosa a fons sense
haver-ho fotografiat abans. Som el que fotografiem i fotografiem el que
som, som el que escrivim i escrivim el que som.
En el funeral del poeta Agustí Bartra,
algú va llegir uns versos seus que comencen dient: «Quan de mi,
finalment, només quedaran les lletres / posades com ocells damunt els
cables tensos…». I és veritat, algun dia només quedaran les paraules,
les paraules i les fotografies.
Poesia i fotografia, fotografia i
poesia, dos camins paral·lels que avui he volgut ajuntar aquí, a risc
d’enrampar-me. Espero no haver-vos decebut.
Quim Curbet
